metàfora educativa: pa o xapata?

Diu Thoreau en una de les seves genials intuïcions transcendentalistes:

“En les societats, en les millors institucions humanes, és fàcil detectar una certa precocitat. Quan encara hauríem de ser infants que creixen, ja som homenets.

Doneu-me una forma de conreu que porti molt d’humus dels prats i doni més profunditat al sòl, no una que tan sols confiï en adobs que escalfen, en eines perfeccionades i en mètodes de cultiu!.”

L’escola és una institució encomiable. Tracta d’universalitzar l’educació i la cultura i de donar oportunitats a tothom, intentant restablir els desequilibris socials en alguna mesura. Tracta, doncs, de justícia i d’obrir camins i possibilitats. Tracta de convivència i acompanyament. Tracta d’orientació i possibilitats. Tracta d’identitats. Tracta d’esforç i disciplina. D’aprendre a autoregular.

Els mestres tenim al nostre càrrec la matèria prima i hem d’acompanyar el procés. És com fer pa. Necessites la farina, el llevat, l’aigua i la sal. Amassar-ho tot fins fer la pasta. Deixar-ho reposar a la pastera per que actuï el llevat. I finalment donar-hi forma i coure’l al forn, a bona temperatura.

M’atreviria a dir que en tot aquest procés, el temps és la meitat del pa. El foc és la passió, el desig, la motivació. Les matèries primeres són els nens, el seu bagatge, les famílies, el material, els llibres de text, etc. El llevat són les expectatives dels mestres. Ben amasat, dona una pasta més a o menys consistent que és el procés educatiu de cada nen. La seva història.

Quan en aquest procés falta temps, passió o llevat, només s'aconsegueixen xapates, pans sense crèixer, durs, de gust escas, bidimensionals, que no s'aixequen per sobre de la taula.