Sovint, a l’escola, els nens s’assemblen a ampolles buides, llestes per passar pel procés d’emplenat amb tota una barreja de sabers, coneixements i destreses. Passen per una classe i els continguts són abocats amb més o menys precisió, amb embuts, aixetes i pipetes vàries, al seu interior. Vull dir a l’interior de seu cap, quasi exclusivament. Sovint els preciosos líquids es vessen i es malmeten, es desaprofiten per manca de punteria o moviment excessiu del recipient. Els recipients són rebels. O no accepten bé la mercaderia. Són massa petits (tenen poca capacitat), o tenen el broc massa estret (necessiten una adaptació, un embut), o no tenen interès ni posen de la seva part per ser omplerts (no hi són a la cinta transportadora quan aquesta passa per la cadena d’emplenat ). La planta embotelladora perd rendibilitat i l’amo de la fàbrica s’amoïna i demana més precisió als empleats. Però no tenen més èxit. Torna a passar el de sempre. Surten moltes ampolles mig buides, poc aprofitables. Tanmateix, s’han ajustat els canyos i les barreges i s’han canviat els embuts per uns altres de més flexibles i tous. O de més durs i rígids. Tant se val. El viatge no pagava la pena. Tornem-hi a començar. Potser la cadena anava massa ràpid?. O potser cal fer un nou curs d’embotelladors?. O potser el truc és agitar les ampolles i donar-les mitja volta abans de cada àpat?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada