Puc fer un dibuix?

Aquesta és una pregunta clàssica i constant a les escoles. Els nens acaben una “feina”, una determinada tasca escolar i com a vàlvula d’escapament i descans només demanen fer un dibuix lliure. Jo no sé si aquesta pregunta respon a una necessitat de tipus artístic i creatiu o més aviat de tipus fisiològic. És possible que es combinin ambdós factors. El cas és que penso que, probablement, tingui molt de pes la segona causa. Crec que els serveix com a vàlvula d’escapament del tedi, l’avorriment i la rutina escolars, com una manera d’expressar-se i sentir-se lliures durant una estona.

L’escola, com a institució i els mestres com a transmissors de cert tipus de mentalitat instructivista, omplidora de “tabulas rasas”, no donem gaire espai a la iniciativa i la pressa de decisions per part dels alumnes. L’altre dia es comentava en un curs sobre competències bàsiques que els projectes que es realitzin a l’aula han de sortir dels propis alumnes. Aquest aspecte tant important, basic per al plantejament de tota la filosofia que hi ha darrera d’aquest tipus de funcionament escolar, es va obviar per complert, en considerar el formador, i tot el claustre present en forma d’assentiment tàcit, que aquest era un aspecte que entorpia el desenvolupament dels projectes quant a paquets de treball adequadament preparats i programats pel professorat. Vet ací una desvirtuació del propòsit dels projectes per convertir-los en una continuació del treball dirigit i forçat a tractar certs continguts curriculars considerats el fi últim de l’educació. Però és precisament del canvi de visió d’aquest fi últim de l’educació del que tracta aquest conflicte. Els projectes, el tractament del currículum des de la problematització, la prioritat de les competències com a eixos viaris de l’educació, no són més que una aposta clara per una altra manera d’entendre l’escola i la seva pràctica. Aquesta visió, recull tots els aspectes teòrics més importants del constructivisme i la psicologia evolutiva, ajuntant-los amb el catalitzador i vector universal dels interessos i la motivació dels alumnes, com a persones que són. Aquest catalitzador no és altre que el medi. La investigació del medi ha de ser, segons els nous preceptes legals i segons qualsevol mentalitat racional, m’atreviria a dir, l’eix i el motor de tot el que es faci a l’escola. Això no es pot aconseguir només amb “pegats” d’agafar allò que ja tenim preparat i “enriquir-ho” amb un lleuger tint de vida real. La por al canvi parteix de molts llocs diferents. Algun dels més importants es basa en la por a deixar de banda algun aspecte del currículum oficial. El currículum oficial no està fet per ser la bíblia del mestre sinó per servir d’orientació de certs aspectes adequadament relacionats amb l’edat i el desenvolupament evolutiu dels nens. I ni tant sols ha de ser considerat com l’únic currículum possible. S’ha d’escollir, prioritzar i recollir de l’entorn escolar i dels alumnes aquell currículum i bagatge que poden aportar els propis alumnes i que representa el seu autèntic entorn del qual ha de sorgir, com a mínim, bona part de l’activitat i l’actuació escolars. És a partir d’aquest plantejament que es pot parlar de competències, globalització i projectes.

Ser i actuar de manera autònoma, Pensar i comunicar, Descobrir i tenir iniciativa, Conviure i habitar el món, aquestes són les finalitats del currículum competencial segons els paràmetres de la nova llei. Partint d’aquestes finalitats ens hauríem de plantejar quina és la funció dels mestres i la de l’escola. Actualment partim de la nostra visió tradicional de com entenem el nostre treball i les nostres finalitats per donar pas a quin és el paper dels alumnes en aquesta representació. Resultat: receptors passius. El canvi de visió en l’educació és justament partir de les necessitats i de l’entorn dels alumnes per dirigir-nos, de manera clara i natural, a les finalitats educatives esmentades.

Una altra cosa és dir quins canvis són necessaris dins l’escola per fer possible aquesta nova manera d’entendre l’educació.