dijous, 19 d’abril de 2012

4 COSES SOBRE EDUCACIÓ

4 coses sobre educació

(Aquest és un text que vaig escriure al 2000)

L’educació és una qüestió d’actitud, no de mètode. És estar a favor dels nens, sempre i en qualsevol cas i condició, perquè només així podrem aconseguir el nostre objectiu, que és aconseguir nens emocionalment preparats per desenvolupar-se i créixer constantment. Els adults som responsables subsidiaris del seu desenvolupament emocional/moral/mental.
L’educació ha d’involucrar els pares. Cal fer un seguiment amb els pares per tal que la funció parental i la dels educadors es sincronitzin. Les expectatives dels pares i dels educadors s’han de fer patents, explícites, i també han de madurar per tal que els nens les situïn i es situïn dins un context significatiu i concret. Aquesta és una part important o principal de la motivació, tan necessària en educació, i l’altre són les expectatives que els podem oferir: l’eixamplament del món i de les possibilitats. El treball amb el seu passat, sovint referenciat a partir de la família i persones properes (el que saben, les capacitats, els costums), i amb el seu futur, provinent de l’eixamplament de les seves capacitats. Cal doncs, fer patents de forma explícita i contínua, si més no de forma cíclica, els objectius assolits durant el seu període de formació. Cal també parlar del present, aprendre a discernir les ofertes que els arriben i els envaeixen de tots costats. I sobretot cal donar eines per evolucionar en el propi pensament, aprendre a pensar. Aprendre a pensar vol dir aprendre a reflexionar, a utilitzar el llenguatge per controlar els propis actes i auto controlar-se, emancipant-se dels missatges aliens. De fet, créixer no és res més que emancipar-se, fer-se autònom.
El llenguatge com a funció motora del desenvolupament, ha de donar-los les eines per conèixer el món i participar-hi, cada cop més activament. L’estructuració del pensament cal fer-la propiciant els propis descobriments sobre els sentits de les coses, (des de l’origen dels significats) i la comparació contínua amb la realitat, tant important i tant relegada a les escoles. El joc, la intenció de voler emular i integrar la realitat, les capacitats que hi ha a l’entorn, és fonamental. L’eixamplament continu dels horitzons d’aquestes capacitats és la funció dels educadors, tenint en compte les possibilitats reals de cada nen.
Hem de partir de bases sociològiques reals, del context real dels nens i les famílies, de l’entorn, però també hem d’intentar modificar aquest entorn per fer-lo més enriquidor i més conscient, a partir dels seu propis punts de partida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada