Inicio una série de Posts sobre l'educació comparada amb Finlàndia.
"Notes d’educació", reportatge del 30 minuts comparant els sistemes educatius català, finés i d’EEUU.
Aquest reportatge ens compara les reaccions envers l’educació i els seus problemes des de tres punts de vista: Catalunya, Manhatan (EE.UU.) i Finlàndia.
Destaquen alguns personatges i algunes opinions. És particularment interessant la visió de la educació que deixa traslluir i traspuar dels interlocutors. La consellera Rigau es manifesta poc i amb recel però se li veu el llautó de seguida en la seva actitud classista i de competència mal entesa com a motor de la societat. Quan en el reportatge deixen clar que la preparació del professorat és molt important i molt pocs aconsegueixen acabar la formació la Rigau somriu maliciosament com dient: “Ho veieu com jo tenia raó i el món és la supervivència dels més aptes, els més competitius i amb un nivell més bo?” (Darwinisme social del bo, vaja). No entén de què va realment aquesta preparació. No és només tècnica i metodològica.
Però també hi ha personatges més sucosos. Particularment el pedagog Gregorio Luri i l’estudiant Mike Kenzer, curiosament, coincideixen en molts aspectes i li donen una importància cabdal a l’aspecte social: “L’escola procura que ningú mai no es quedi enrere, que tothom tingui les mateixes oportunitats, que tots siguin com el millor nen”.
“No hi ha inversió més productiva que la de preveure les dificultats d’aprenentatge”.
També diu en Mike: “S’ensenya provant, com passen les coses, no explicant-les.” I crec que la visió dels estudiants és molt important.
En el reportatge també surt un catedràtic d’educació comparada, Ferran Ferré, i estudiants de magisteri, les Martes, que donen algunes pistes interessants: “Hi ha gran quantitat d’especialistes a les escoles, se li dona gran importància a l’atenció a la diversitat”, o “tothom fa tallers de cuina, de punt i treballs amb metall o fusta.” “El docent segueix sis anys amb els alumnes”. “Les classes són de 45minuts i desprès de cada classe hi ha un descans de 15 minuts per poder començar més fresc la propera classe”.....i gran quantitat d’altres comentaris molt significatius.
Tot i que el reportatge dona una visió àmplia i ben fonamentada en exemples concrets, està fet una mica en clau de trobar una fórmula, una equació, una solució per al nostre sistema educatiu quan està clar que el que han fet bé els finlandesos és donar-li estabilitat al sistema amb un pacte ampli sobre l’educació i dotar-li d’un esperit tranquil i ben fonamentat pedagògicament: atenció als desafavorits per fer avançar a tots junts i buscar la significativitat de les experiències a l’escola. Penso que el que deixa entreveure el reportatge sobre l’esperit de l’educació a Finlàndia és afavorir un entorn familiar, de confiança i suport als nens i nenes i de respecte per ells i pels pares, sense atabalar-se gaire per la competitivitat, la precocitat dels resultats ni la memorització examinadora, sinó més aviat per la participació, la comprensió i la creació de persones lliures, crítiques i autoregulades, preparades per participar en grup des de la individualitat.
Quant a la part que parla dels Estat Units allà les coses són més “americanes”, la competitivitat està més a flor de pell tot i que també parlen de la influència de les expectatives en els resultats. És significatiu en aquest sentit el comentari de l’estudiant coreana a l’Erasmus de Finlàndia, quan comenta que en la seva època de secundària no tenia temps lliure i no podia descansar ni el dia de Nadal. Allà també predomina l’educació competitiva, la visió cosmogònica de que l’educació és un acte de sacrifici i patiment. La visió del model finlandès és tota una altra: l’educació és un art, és jugar, experimentar, créixer, atendre, entendre i no carregar amb expectatives predeterminades. Com es diu en el reportatge, la solució és aplicar tot el que la pedagogia ha establert com a ben fonamentat i donar-li una estabilitat i confiança que aquí fa molt que no tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada